La desaparició del nen pintor

Després de la desaparició de David Guerrero, el nen pintor, que ara tindria 40 anys, les indagacions policials van recaure en el Grup d'Homicidis de la Policia Nacional, que investiga tant les morts violentes com les desaparicions. Els agents van obrir dues línies de treball sobre hipòtesis molt diferents: el segrest i la fugida voluntària. Ambdues tenien caps per lligar. La primera perquè ningú va demanar un rescat pel menor. La segona perquè no hi havia problemes familiars ni personals que expliquessin una suposada fugida. «David era un nen normal, res de carrer, i no tenia motius per anar-se'n de casa», relata la seva mare, Antonia Guevara, des de l'habitatge familiar de la barriada malaguenya 25 Anys de Pau -davant tabacalera- des d'on va sortir per última vegada . «No portava diners, només la targeta de l'autobús», diu al respecte.
La possibilitat que algú ho engatusara tampoc encaixa en el si familiar. El seu comportament era normal aquell dia. Va tenir una mica de mal de cap i d'estómac, malalties que la mare veu com «una cosa normal en un noi», més quan tenia una entrevista a la galeria d'art La Maison, al carrer Duquessa de Parcent, on feia tres dies exposat un quadre pintat per ell dedicat al Crist de la Bona Mort.
La reconstrucció de la desaparició del menor deixava nombroses incògnites que, a dia d'avui, no s'han pogut resoldre. Aquell 6 d'abril de 1987, David va sortir del seu domicili per anar a les seves classes de pintura a la penya El Cenachero, al cèntric carrer Granada. Havia agafar un autobús de línia i baixar a la parada de Moll Heredia a l'altura del carrer Còrdova. De camí a les classes, tenia previst aturar-se en la galeria.
Per a la policia, el seu rastre es perd des de la mateixa porta de casa, de la qual va sortir a dos quarts de la tarda. Aquell dia, els carrers de 25 Anys de Pau estaven més concorregudes que de costum, ja que la Reina Sofia estava de visita institucional a la capital per inaugurar el Teatre Cervantes i en el seu recorregut oficial des de l'aeroport passava per aquesta zona, de manera que els veïns de la barriada van sortir als carrers per veure-la passar. No obstant això, per estrany que sembli, ningú va veure a David.
El següent punt de l'itinerari era l'autobús. Els agents d'Homicidis investigar cadascuna de les línies que passaven per la zona i que arribaven fins al centre de la ciutat. Van identificar als conductors que estaven de servei aquell dia i es van entrevistar amb tots ells. Cap recordava haver vist pujar al seu autobús a un menor de l'edat i les característiques de David, el que inicialment semblava descartar que s'hagués muntat en un d'ells.
Però hi havia una altra possibilitat. En ser un dia amb més trànsit de l'habitual, també podia haver passat que el xofer no hagués reparat en ell. Els investigadors van aparcar aquesta hipòtesi i van seguir amb la resta de l'itinerari. Però tots els camins portaven al mateix carreró sense sortida. No van trobar testimonis que ho haguessin vist per la zona de Moll Heredia. David tampoc va arribar a entrar a la galeria d'art per mantenir l'entrevista concertada.
La policia va treballar a preu fet en el cas durant mesos fins que, davant l'absència de pistes, es va optar per deixar refredar la investigació per tornar-hi quant hi hagués una novetat. I n'hi va haver. «Es va comprovar absolutament tot el que arribava a la comissaria, fins i tot els missatges de vidents, per tal de donar resposta a la família», apunta un dels molts agents que van treballar en el cas.
Una de les pistes que a priori semblaven més fiables aparèixer en un hotel tres anys després de la desaparició. Els malaguenys estava molt sensibilitzats amb el cas, del que es feien ressò de forma reiterada els mitjans de comunicació. Això va propiciar que una cambrera de pis contactés amb la direcció de l'establiment i li expliqués que havia trobat una nota manuscrita en netejar l'habitació d'un hoste. Es tractava d'un tovalló en què es podia llegir: «David Guerrero. Huelin ».
La línia d'investigació va conduir fins a un ciutadà suís de 70 anys i cobrar encara més força al comprovar que, entre els últims dibuixos del menor, figuraven unes caricatures d'un home. Quan els agents van arribar fins a ell, ja havia mort. L'home, aficionat a la fotografia, va estar allotjat a l'hotel i, posteriorment, va comprar un apartament a Rincón de la Victoria. Solia parar a la gent pel carrer per fotografiar-la.
La policia va localitzar a la vídua a Suïssa. La dona va accedir a mostrar el laboratori del difunt. Un grup de policies espanyols es va desplaçar des de Màlaga fins a Suïssa per bussejar en els seus arxius d'imatges a la recerca d'alguna instantània de David. Les havia de tots els tipus i llocs, moltes d'elles preses a la Costa del Sol. Però ni una sola d''El nen pintor'.
La llista de possibles albiraments es va fer interminable. Tots es van comprovar, segons sosté la policia. Hi va haver trucades de persones que deien haver-lo vist en el si d'una família d'artistes a Milà, a Irun, a Eivissa, pintant rètols a l'estació d'Almería, en una secta de Montserrat, a Motril, a França, el Marroc, Veneçuela, Mèxic . I amb un grup de nens que pintaven als carrers de Portugal. Els agents es van desplaçar a Lisboa, on una parella en viatge de nuvis assegurava haver vist David. Els investigadors van arribar a localitzar els menors en qüestió. Però entre ells no es trobava el nen pintor de Màlaga.
L'última trucada es va produir fa uns cinc anys i el situava en una ciutat d'Holanda, on una persona deia haver vist un pintor les característiques físiques podien encaixar amb les de David i que, a sobre, no s'assemblava en res als seus germans . La comissaria va contactar amb Interpol perquè ho comprovés. Però, com totes les anteriors, aquesta va conduir de nou al mateix mur del carreró.
I després hi havia els vidents i endevins. Alguns dels seus missatges resultaven esgarrifosos pel nivell de detall, recorda un comandament policial. Un dels molts que van contactar amb la família assegurava que David estava en una ermita, molt a prop de Don Benito. Els agents de Màlaga ho van comunicar als seus homòlegs extremenys perquè acudissin a comprovar-ho amb tal de no deixar ni un cap per lligar. Per res.
La policia va prendre fins i tot mostres d'ADN a la família per tal de comparar-les amb qualsevol cadàver que aparegués. Fa uns anys, els pares van ser cridats després de ser descoberts unes restes òssies a la muntanya Gibralfaro. La prova va donar negatiu.
El cas segueix sent un enigma 26 anys després.
Traducció de l'article de J.M. Alday i J Cano al diari Sur.es el 12 de maig de 2013

Alex Soler, pintor de Barcelona

Deuria ser per l'any 1982 quan vaig conèixer a l'Alex. Estudiava pintura a la Massana i treballava pels antiquaris del Barri Gòtic. Era una persona divertida i temperamental a la vegada. Vivia al carrer del Pi amb el seu pare, la seva mare havia mort durant el seu part. Noctàmbul, freqüentava bastant el bar Karma de la plaça Reial. Va guanyar per concurs una de les parades de la Mostra d'Art de la plaça del Pi i es va independitza. Per aquella època també es va casar i anar-se'n a viure a l'Eixample. També va començar a treballar amb marxants estrangers per vendre la seva pintura tot i que va ser un mal negoci: el marxant es quedava quasi tots els guanys i ell només treia per despeses. Una dura realitat la de ser artista. La parada li donava just per sobreviure, hi havia caps de setmana que no venia cap quadre. Potser per això i d'altres problemes personals, Alex va anar perdent il·lusió per l'art. La majoria dels artistes, quan no es guanyen la vida amb el seu treball, tenen que triar entre aquest o una feina normal amb la que poder pagar les factures. Probablement l'Alex no va voler abandonar l'art i finalment morir el vint-i-vuit de juny de 2012 amb quaranta i vuit anys d'edat. Descansa en pau, Alex.
quadre d'Alex Soler
La parada de l'Alex el dia de la seva mort, foto de pintorespibarcelona.blogspot.com.es

Sota el Mercat de Sant Antoni

Després d’anys d’obres per fer el nou mercat de Sant Antoni (ja no recordo quan varen començar) ara han descobert part de la muralla defensiva sota el mercat. Com era d’esperar, perquè un constructor em confessava que cada cop que tenien que excavar pel meu barri, ho feien amb por de trobar runes romanes o antigues, que l’Ajuntament ràpidament preservava i les obres es disparaven de pressupost.
Foto de Francesc Melcion Araim

L'ovni de Canàries

El 5 de març de 1979, els habitants de Canàries van veure unes llums al cel semblants a l’aurora Boreal. L’explicació oficial es que era el llançament d’un míssil d’un submarí nord-americà. I segurament deuria ser així, encara que l’explicació ens portaria a saber com es que l’exèrcit nord-americà es dedica a llançar míssils sense medi les conseqüències. Hi ha qui diu que els llançaments es produïen a Florida, cosa que sembla impossible, degut als milers de quilòmetres que hi ha fins Canàries. I si es produïen a les costes de Canàries, espero que calculessin bé de no donar-li a un avió.

La tomba d’ E.T.

Al 1982, després de l’èxit de la pel·lícula d’Spilberg, E.T., la casa de vídeo consoles i jocs Atari, va decidir llançà un joc amb el personatge, pensant que seria una venda multimilionària, va fer milions de còpies i també fabricar més consoles per que la gent no deixes de comprar el joc per no tenir la màquina on juga. Però el resultat va ser un fracàs absolut, el joc era molt dolent i els jugadors passaven d’ell i Atari es va trobar amb milions de còpies als seus magatzems sense que ningú els voles comprar. Perquè la cosa no fos a més i fes abaratir els altres vídeo jocs que si es venien, va decidir destruir totes les còpies, enterrant-les en secret al desert de Alamogordo, un poble de Nou Mèxic. Els seus quatre habitants van accedir a canvi d’uns quants dòlars, assegurant-se que no era material radioactiu ni explosiu. De fet van pensar que aquests gringos del Nord estaven bojos. En el temps l’anècdota es va convertir en llegenda urbana fins avui en dia, que s’ha decidit fer un documental sobre el tema, produït per Microsoft i s’ha desenterrat tot el material per demostrar que la història va existir. 



L'estel misteriós de Murmansk



L'estel va entrà a l'espai aeri de Murmansk (Russia, prop de la frontera de Finlandia) a dos quarts de tres del matí, hora russa. Era un estel o un ovni?. Fos el que fos, es impressionant. I ja van dos en poc temps. Serà alguna senyal? tornem està a prop de la fi del mòn?

Vol 370 a Pequin

Un avió amb 239 passatgers i 12 tripulants desapareguts en ple vol. 2 passatgers amb identitats falses, la d un Italia i un austríac, als que els hi varen robar els passaports i mai han pujat a aquest vol. Un avió que desapareix dels radars i sembla que canviant el rumb.
Si no fos per que es un fet real, semblaria de guió de pèl.licula.