La postguerra (epíleg)

Vaig anar a visitar a la Laura a la presó de dones, ho vaig aconseguir gràcies a l’ intermediació del Comissari. Semblava un castell ple de reixes. Una guardiana estaria present a l’habitació de les visites, on només hi havia una taula de fusta vella i dues cadires atrotinades. Una altre guardiana va portar a la Laura, més prima, vestida de presonera i li havien rapat el cabell. Ens varem seure.
- Per què has vingut, Àngel?-
- Volia demanar-te perdó.
- Mai et perdonaré. Però com vas poder?
- Em van dir que si no ens torturarien.
- Ni jo ni el meu pare teníem res a veure amb aquell home i ens han empresonat igualment i també ens han torturat.
- Però el comissari em va prometre...
- No tenen paraula. Un cop has traït, ja no es pot canviar, ara estàs amb ells. Tenies que haver-te negat, haver-m’ho explicat, t’ hauríem ajudat
- No hauria pogut ajudar-me, vaig veure que els hi feien als detinguts, ningú els pot aturar.
- De vegades cal sacrificar-se per la llibertat
- Jo tenia molta por.
- Ves-te’n i no tornis més. Saps una cosa? Encara no sé ni perquè ens han detingut. Em van preguntar per un plànols i volien que els indiques per on vindrien i jo els hi preguntava a qui es referien i ells em seguien pegant.
- Es creuen que els aliats ens envairan
- Tan de bo fos així i acabessin amb tots ells
- I el teu pare?
- No l’he tornat a veure més ni se rés d’ell. No crec que sobrevisqui.
- Laura, jo...
- Deixem
I es va aixecar i va demanar a la Guardiana que se l’emportes. No la vaig tornar a veure més, fins trenta anys més tard, quan les primeres eleccions democràtiques, va sortir per la televisió en un míting del PSUC.
L'única invasió que es va dur a terme durant la postguerra va ser la de La Vall d'Aran, que va resultar ser un fracàs perquè l'exèrcit franquista estava esperant als voluntaris republicans segurament degut a l'informació d'un espia. Els Països aliats mai van dur a terme els seus plans d'invasió a Espanya, doncs Churchill considerava més perillós a Stalin que a Franco i no els interessava tenir un país satèl·lit de l'URSS davant de Gibraltar..

Comentaris

  1. Ja ho diuen, el que traeix acaba perdent l'ànima...

    ResponElimina
  2. N'hi va hagut uns quants que, amb els anys, han tingut la sensació d'haver lluitat inútilment. I és que, al final, fem el que fem, sempre acabem en mans d'algú o altre amb menys escrúpols que un mateix, siguin persones o estats.

    ResponElimina
  3. Alyebard, aquest ja no té ànima...

    ResponElimina
  4. Clidice, doncs si, si els aliats no haguessin tingut tanta por a Stalin, el Franco no hagues durat ni un telediari...

    ResponElimina
  5. Van estar a punt d’envair-nos els aliats, doncs quan van obrir el segon front pel Sud desprès del dia D, van considerar seriosament desembarcar pel Llevant espanyol, per estalviar vides i efectius, doncs sabien que aquí l’exèrcit anava amb una canya i un bastó i no hi havia logística suport social per fer-los front ni res.
    Una altra ocasió va ser quan els alemanys van considerar seriosament prendre Gibraltar pel darrera, des de Espanya. Ja ho tenien tot apunt i fins i tot el consens d’en Franco, però els alemanys es fan fer enrere, doncs no confiaven amb les nostres malmeses infraestructures per una operació tant delicada.
    M’ha agradat molt aquest relat curt que ens has deixat llegir.
    Salut.

    ResponElimina
  6. Alberich, es exactament com dius. Si ens haguesin envait ens haurien inclos al plan Marshall i ves a saber...salut!

    ResponElimina
  7. Ja es veia que això no acabaria bé, ni aquesta història ni la història oficial.

    ResponElimina
  8. Porquet, tens raó, per això he publicat una història més divertida darrera aquesta, perquè la realitat sempre son ser trista

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cocodrils a les clavegueres de Nova York

Alex Soler, pintor de Barcelona

Espiritisme a Barcelona