Àlex, el Lloro intel•ligent

Àlex va ser un lloro que va viure 30 anys i formava part d’un experiment sobre l’ensenyament a animals i la mida de l’intel•ligència. Irene Pepperberg, llicenciada per la universitat de Harvard volia veure fins quantes paraules podia aprendre un Lloro i si es podia comunicar. Així, que el 1977 va comprà un lloro gris Africà i el va instal•lar al seu laboratori, a la universitat de Brandeis, a Massachusets. Li varen dir Àlex, acrònim en angles de Avian Learning Experiment. Li va comprar joguines i una gàbia, on només el tancava per dormir. Diuen que els signes característics d’una capacitat mental superior son bona memòria, comprensió de la gramàtica i dels símbols, autoconsciència, capacitat per entendre el comportament de d’altres individus, talent per l’imitació i creativitat. Alguns animals tenen alguna d’aquestes capacitats. El lloro, d’entrada, li agrada molt comunicar-se. Els dofins imiten postures humanes i els ximpanzés fabriquen armes per caçar mamífers més petits. Però per exemple, els ximpanzés, no es volen comunicar si no és per demanar menjar o alguna cosa concreta. No els hi agrada parlar per parlar, mentre que els Lloros si. Així els ximpanzés son capaços d’aprendre un llenguatge de símbols per comunicar-se però només per coses objectives “donem un plàtan”, “vull beure”. Poden arribar dir que “tenen por” perquè es senten amenaçats, però rés més. Els Lloros, en canvi, els agrada parlar, imitar. I expressar-se. Àlex distingia el gust de les pomes. Una classe de pomes que li agradaven, en deia Ban-erry, que es la barreja dels vocables anglesos banana més cherry perquè deia que aquest era el gust que tenien. Era un sibarita. Àlex sabia comptar fins a sis i estava aprenen el set i el vuit abans de morir. Ara bé, direu que un nen als sis anys ja ho fa això, mentre que el lloro en portava trenta. Em de tenir en compte que el cervell del lloro es com una nou sense closca i els de l’Infant pot pesa un quilo i mig. Estem parlant de dos gigabytes front a cent gigabytes. Així Àlex sabia els colors i les formes. Va aprendre un extens vocabulari i entenia el seu significat, tan, que un cop va dir que volia un arbre. Irene el passejava fins a una finestra del laboratori perquè pogués veure els arbres. També li varen portar dos companys, dos Lloros més perquè aprenguessin i tingues companyia de la seva espècie. De vegades, li posaven un jaqueta que està subjecte a una corda, i el deixaven a la terrassa perquè podés mirar: els nens d’una guarderia, d’altres edificis. Va morir el setembre de 2007, mentre dormia, de vell, doncs trenta anys per un Lloro es com noranta per un ésser humà.




Comentaris

  1. els meus hàmsters no sabien comptar... però eren molt monus!

    ResponElimina
  2. pons007, doncs això es l'important, que siguin simpàtics!

    ResponElimina
  3. Descansi en pau aquest "fiera"!

    A cals meus padrins hi ha un periquito que ja deu tenir 14 o 15 anys que només diu una frase. Ningú li va ensenyar a dir-la. Ho va caçar al vol. Se la va aprendre ja fa ben bé 12 o 13 anys.... "Figo puta".

    Juro i perjuro que és veritat!

    ResponElimina
  4. El porquet, que bó, aquest periquito es un crack!

    ResponElimina
  5. I que bonic que era aquest Àlex! Com m'agradaria tenir un lloro parlador!

    O potser...pensant-m'ho millor, ja m'estàn bé, els que no diuen res; Només em faltaria tenir a casa, algú més queixant-se que no li agrada el què li dono de menjar o demanant que canvii el canal!

    No cal que les mascotes siguin tan llestes! hahaha! ;-P

    Un petó.

    ResponElimina
  6. la meva maleta, el meu periquito, si volem veure una pel·lícula, l'hem de portar a una altre habitació perquè no para de parlar i no la podem escoltar.
    I això que ens l'estimem molt!:)

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Alex Soler, pintor de Barcelona

I Forum Mundial de Contactes Extraterrestres

Cocodrils a les clavegueres de Nova York