La secta dels extraterrestres

Marc va romandre una estona al llit de la seva habitació, estirat, mirant el sostre. Aquell esglai continuava dins seu, tot i que les medicines havien fet el seu efecte, ho notava dins. Res tenia sentit ja. Ella va entrar com cada dia, amb la seva bata blanca i la safata de les pastilles.
-          Bon dia, com estem?-
-          Bé, i   tu?
-          T’he portat també un llibre.
Li va estendre un llibre, la portada era una foto d’estels. El va obrir, dins hi havia mapes de galàxies, es veien diferents estels, planetes.
-          Com vas dir que t’agradaven-
va afegir ella. Ell el va començar a fullejar sense molt interès i després el va deixar damunt de la tauleta de nit. Estels. Voldria tornar a veure el cel a camp obert. Van seguir els dies i el metge el cridar al seu despatx.
-          Crec que està millor i que es hora de sortir a l’exterior. Té que enfrontar-se al món. Si hi ha qualsevol problema sempre pot tornar.
I així ho va fer. El dia de l’acomiadament, va voler tornar el llibre a l’infermera. Aquesta, per contra, li va apuntar el seu número de telèfon a la contraportada.
- Truquem sempre que ho necessitis.
De moment va ficar el llibre al fons de la maleta, entre la roba. Primer volia sortir.
El pis feia olor a tancat, va tenir que obrir una finestra perquè entrés l’aire. Després, es va seure al sofà sense desfer la maleta, esgotat només d’aquests moviments. Demà venia el pitjor, tornar a l’escola, torna a la feina. Només de pensar-hi li venien basques, però la medicació ho impedia. Va acabar obrint la maleta i dipositant la roba als calaixos, doncs a la residència l’havien rentat i planxat. Aleshores va tornar a sortir el llibre. Va estar mirant-lo fins que es va adormir. Un somni de plaers, estels i espai l’acompanya fins el despertar.
L’endemà a la feina l’esperava el director. Intuïa que els companys i els alumnes murmuraven a les seves esquenes, però va procurar dissimular.
-          No es preocupi, Marc-
va dir-li el Director- poc a poc tot tornarà a ser com abans, si té qualsevol problema, ja sap on tinc el despatx.
La primera hora es la que va costa més de passar, després va ser més fàcil. Al menjador, els companys es van mostra receptius amb ell.
-          Ens alegrem molt de que ja tornis a ser aquí-
Li va dir el professor de Filosofia. Però Marc només tenia pressa per tornar a casa. Un cop hi va ser, agafar el llibre dels estels. El número de telèfon. El va marcar. L’hi va contestar una veu impersonal. Al dir-li el nom, va canviar. Varen quedar en un bar del centre, per sopar.
-          Pensava que t’havies oblidat-
-          No, no.
-          Que tal?
-          Bé, me’n vaig sortint.
-          Si vols el cap de setmana vaig a una reunió astrològica i pots acompanyar-me
La resta de la vetllada va seguir plàcidament fins tornar cadascú a les seves cases.
La reunió astrològica va resultar summament interessant. Al final, un dels ponents va començar a parlar sobre la vida extraterrestre.
-          Com tothom ja sap, els científics no accepten que hi hagi vida extraterrestre. Ridiculitzen les persones que creuen en això. Diuen que volen proves, però de fet les proves hi son i el govern les ha silenciat: Roswell, Area51, abduccions. Les proves son allí però no ho volen acceptar.
De tornada a casa, Marc li va preguntar si creia en tot allò.
-          Si, es clar. En una de les trobades que fem per mirar les estrelles, fins i tot varem veure un ovni.
-          Deuria ser magnífic, una experiència al·lucinant
-          Si. Realment. Has llegit Contact, de Carl Sagan?-
-          No.
-          Vina a casa i tel deixaré.
La resta de la setmana va seguir igual i monòtona que les setmanes passades abans de que es poses malalt i tingués que ser internat. Només esperava arribar a casa per llegir els llibres que li deixava ella.
. . .

-          He escoltat la veu d’ells, diuen que em de construir una nau
-          Una nau? Perquè?
-          Aviat ens vindran a buscar i em d’estar preparats, dins la nostra nau.

Durant els mesos següents Marc i Anna van buscar terrenys, entrevistar-se amb immobiliàries i dibuixar plànols de la nau. També varen contactar amb empreses de construcció per demanar pressupostos.

Marc mori sobtadament d’una angina de pit. Anna reunir els seguidors i es suposa que tots junts s’emmetzinaren. Varen trobar els seus cossos un fatídic dilluns de gener de 1986.

Comentaris

  1. Ostres... És un relat de ficció o va passar de veritat? M´ha deixat xocat. M´ha vingut al cap aquella pel.licula d´Oscar Aibar "Platillos volantes" sobre un fet real a la Terrassa dels anys 70. L´has vista?
    Salut i Bon Any.
    Borgo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. va passar de veritat a Estats Units, encara que la que es va morir va ser ella i ell es va suicida...
      tinc que veure la pel·lícula de Platillos volantes, només he vist trosos per internet i te que ser bona
      salut i bon any

      Elimina
  2. M'encanten aquests relats que fas, on no s'acaba de saber si fas literatura o crònica.

    Bon any, Aris! Que t'havien abduït?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tenia molta feina per la campanya de Nadal. Ara, al menys, tinc lliures els diumenges...
      Bon any

      Elimina
  3. Així és real?Fa una mica de por...
    Bentornat!

    ResponElimina
    Respostes
    1. si que es real, si, va passa als anys vuitanta a Estats Units...hi ha videos de seguidors seus a you tube

      Elimina
  4. Curiosament, aquests dies estem repasant a casa la sèrie completa dels Expedients X. Abduccions al mercat de Sant Antoni? Sens dubtre, un nou cas per a Mulder i Scully ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. més d'un cop he estat abduit unes hores al mercat de Sant Antoni...

      Elimina
  5. Si es que hi ha gent que necessita creure en qualsevol per viure...

    ResponElimina
    Respostes
    1. la veritat es que si...a mi em recorda aquestes sectes cristianes que evangelitzen a la gent...

      Elimina
  6. Ostres, jo tampoc sabia si era veritat o ficció, es veritat que t'agraden aquest tipus de relats... de fet són relats on la veritat està carregada de ficció. Salut, Aris!

    ResponElimina
    Respostes
    1. si, Gemma, la línia entra la realitat i la ficció de vegades no existeix...Salut!

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Alex Soler, pintor de Barcelona

Cocodrils a les clavegueres de Nova York

El cronovisor del Vaticà