el mercat de sant antoni

David Cantolla (Madrid, 1967) no us sonarà de res, però el seu personatges i més si teniu nens petits si, es el creador de Pocoyo. Cantolla no sempre ha estat creador de dibuixos infantils. Cantolla a l’any 2001 havia fundat una empresa amb cinc socis més que es deia Tecknoland dedicada a internet. Les accions d’aquesta empresa van arribar a valdre un dia 250 milions de dòlars i l’endemà res...Es va quedar en la ruina i va tenir que reconvertir-se. Finalment va crear Pocoyo i va vendre el projecte a les diferents televisions del món, avui en dia Cantolla porta a terme daltres projectes similars i s’ha recuperat d’aquella davallada.   El còmic que edita ara “Exito para perdedores” il·lustrat per Juan Diaz-Faes va de tot això. L’ha editat Astiberri, una editorial basca, que en aquests moments es la que més autors espanyols esta editant i apostant per línees no sempre comercials. Es l’editorial de Paco Roca, per exemple. Un altre còmic més per veure.

Terry Moore es el típic dibuixant americà de comics, hereu de Milton Caniff, Will Eisner (de fet està nominat als premis Eisner del Saló), Jeff Jones. Es un dibuix d’story board, dels anys cinquanta, amb guions dels anys vuitanta. Strange in the Paradise, la seva primera obra, ja utilitzava en el guió la barreja dels conflictes personals amb el thiller de la història de l’organització “Big six”.   A Echo, la seva següent sèrie, la protagonista també es femenina, de fet, la majoria dels seus còmics les protagonistes son dones, dones normals amb problemes normals, que es veuen envoltes en situacions anormals, Echo mentre fotografiava el desert assisteix involuntàriament a un accident d’un avió militar i a partir d’aquí es veu dins d’una història increïble. Rachel Rising, la seva obra més recent, també va per aquests camins. A mi em recorda els còmics de superherois, com l’Spiderman, té aquest regust.

Jacques Tardi es un dibuixant de comics francès nascut a Valence el 1946. Va començà dibuixant per la mítica Pilote al 1970 guions de Jean Giraud, alias Moebius, que aleshores dibuixava el tinent Blueberry. Al 1974 Jean Giraud i una colla de dibuixants del Pilote decideixen independitzar-se de Dargaud i muntar la seva pròpia revista, Metal Hurlant i s’emporten a Tardi. A Dargaud els hi diuen que en menys d’un any tornaran a Pilote, sense diners i sense feina. Per sort, no va ser així, i al 1974, Tardi crea les aventures d’Adele Blanc Sec, una heroïna feminista en una França de començaments del segle XX, amb societats secretes, adoradors del diable i científics bojos. Després de Tintin i Corto Maltesse, ningú m’ha fet fruir tan llegint comics. Després va adaptar les novel·les negres de Leo Malet i son un altre plaer, Boira al pont de Tolbiac o Carrer de l’estació 120, demostra que no cal ser a Nova York   per fer una bona història de detectius i que una ciutat com Paris a la postguerra