dimarts, 31 de maig de 2011

Bugarach, l’únic poble supervivent de la fi del món


Bugarach, un poble atemorit davant la invasió de fanàtics que creuen en la fi del món de 2012
Escrit per: Luis Alfonso Gámez del www.correo.Com .

"Últimament hi ha rumors sobre llocs per sobreviure a l’arribada de Hercólubus, com la muntanya francesa de Bugarach, que actualment és un centre d’atracció per als grups alternatius perquè alguns líders estan parlant d’una gran ascensió que tindrà lloc allà el 2012", pot llegir-se en un missatge en un demencial fòrum d’Internet dedicat al imminent, i fictici, pas a prop de la Terra d’un planeta molt més gran que Júpiter que provocarà una successió de catàstrofes digna de Roland Emmerich. L’autor del text afegeix que no hi ha lloc en el món per escapar del desastre.

Els habitants de Bugarach, llogaret proper a Rennes-le-Château, estan preocupats per la qual se’ls pot venir a sobre d’aquí a desembre de 2012, quan alguns situen el cap del món en coincidència amb el final del calendari maia. "Internet és capaç de totes les bogeries i nosaltres, que som només 200 veïns, no podrem resistir", ha declarat a AFP l’alcalde, Jean-Pierre Delord, que tem l’arribada de milers de sonats. El poble ja rep habitualment la visita de nombrosos fanàtics dels plats voladors i el paranormal que creuen que a la muntanya Bugarach hi ha l’entrada a un món subterrani, hi ha portes interdimensionals, una base secreta d’ovnis, pot estar amagat el Sant Grial i altres bogeries.

"En un principi, un 72% dels meus clients eren excursionistes. Ara, un 68% són visitants esotèrics", assegura Sigrid Benard, gerent d’un alberg. Els aficionats al paranormal deixen per la muntanya tot tipus de amulets que l'Ajuntament retira. La por dels vilatans és que aquest turisme sonat vagi a més fins al 21 de desembre de 2012.

dimecres, 25 de maig de 2011

Projecte Manhattan

Leó Szilárd (1898 -1964), físic jueu hongarès, després de llegir el 1933, el relat de ficció "bombes atòmiques" dins de la novel•la de ciència-ficció d'HG Wells, The World set Free, va creure que era possible construir bombes atòmiques. Szilárd havia fugit aquell any dels nazis de Berlin a Londres i estava disposat a crear algun tipus de bomba per fer guanyar la guerra als aliats. Va anar a veure a l’alt Almirall britànic i li va oferir els seus estudis sobre la reacció en cadena. Aquests van comentar-ho amb els americans i la universitat de Columbia de Nova Iork es va emportà a Szilard als Estats Units. Allí, Slizard, convençut que amb més medis podia aconseguir aquella bomba devastadora, va anar a veure a un altre Jueu, Albert Einstein, perquè escrigués a Roosevelt, l’agost de 1939. Slizard pensava que Roosevelt escoltaria Einstein, com així va ser. Roosevelt va donar a aquest projecte, amb el nom de Manhattan, prioritat absoluta i varen reclutar tot de científics, entre ells el premi Nobel italià Fermi perquè es possessin en el projecte. Van construir dos grans Laboratoris: Oak Ridge i Los Alamos, els dos varen començar a desenvolupar els reactor que tenien que fabricar l’urani i el plutoni necessari. Varen acabar treballan milers de persones i varen tenir que construir una ciutat expressament perquè hi visquessin els treballadors. Paral•lelament, van llançar l’operació d’espionatge Alsos, per saber si els nazis també estaven fabricant bombes i sabotejar l’investigació perquè no les fabriquessin. Els russos, pel seu compte, també feien el mateix en una altra operació secreta.

Mentrestant a los Alamos, Szilard es deseperava perquè estaven al 1943, portaven quatre anys i no havien acabat el projecte. Aleshores va aparèixer Oppenheimer, jueu, fill d’emigrants alemanys, físic brillant, va ser anomenat com nou cap del projecte i fer que les bombes podessin explotar. Oppenheimer havia estat simpatitzant del Partit Comunista i era sospitós de tenir contactes amb els soviètics, però els militars van preferir córrer el risc. Es possible que agents soviètics facilitessin informació pel projecte? L’Unió Soviètica fins el 1949 no va aconseguir la bomba atòmica per falta de mitjans, però els seus matemàtics tenien la part teòrica completament desenvolupada. Finalment les bombes es llançaran sobre Hiroshima i Nagasaki.



dimarts, 17 de maig de 2011

Plaça de Colon, 1951

Foto de Josep Postius
Josep Postius i Saura (Puigcerdà, 1914 - Sant Pere de Ribes, 15 de març de 1993) fou un fotoperiodista català.


Tot i haver-se iniciat en la professió a França, un cop finalitzada la guerra civil espanyola va tornar a Catalunya, on va treballar com a fotoperiodista per a diaris i revistes com Destino, Diari de Barcelona o La Vanguardia, entre d'altres. Fou amic de Tomàs Roig i Llop.

El 1984 va publicar un llibre sobre Dalí titolat Aquel Dalí, juntament amb Luís Romero. Quan es va jubilar va marxar a viure a un poble dels Pirineus. Abans de morir va donar el seu arxiu gràfic, amb més de 100.0001 negatius, a l'Institut Municipal d'Història de Barcelona. També hi han obres seves a l'Arxiu fotogràfic de Barcelona.

(Font: Wikipedia)

dimecres, 4 de maig de 2011

Hugo Pratt, Corto Maltès i demés

Vaig conèixer a Hugo Pratt, fa 29 anys durant el 1er Saló del Còmic de Barcelona. El Joan Navarro el va acompanyar al Mercat de Sant Antoni i quan el vaig veure, vaig comprar La Balada del Mar Salado i li vaig demanar que mel signés, cosa que va fer. Va estar parlant amb nosaltres, una colla de dibuixants joves i aficionats, un company meu li va ensenyar un dibuix i ell li va corregir el plànol, li va dir que es veia massa el coll del personatge, que era millor fer-lo de perfil per dissimular. Hugo Pratt parlava perfectament el castellà perquè va està vivint a Argentina uns anys, publicant dibuixos al “As de Picas” una revista mítica del còmic argentí. Amb els anys va fer el salt a Paris amb l’editorial Casterman, que va comença a editar els àlbums de Corto Maltesse i es va fer famós. Era una persona molt xerraire, amable i sincera, tan, que el Joan Navarro portava un pin de l’estelada a la solapa de la jaqueta i el Hugo Pratt li va dir que ho respectava, però estava encontra de les nacionalitats, en contra de les fronteres. Ens varem tornar a veure al Saló del Còmic, vaig entrar a la cafeteria i estava ell allí amb un altre dibuixant famós (Milo Manara? No ho recordo), jo el vaig saludar per educació i ell em va convidar a una cervesa. Vaig estar allí una estona escoltant-los fins que se’n van anar. No sé si va tornar a vindre algun any més, ja no em recordo, però jo vaig ser molt feliç aquell saló, on també vaig veure al Jean Giraud fent dibuixos (que qui es, doncs Moebius, que per cert, també parla castellà).


Encara que el Corto Maltès m’agrada molt, el meu personatge preferit es Koinsky, El capità Polac que batalla a l’Africà contra els alemanys, en un esquadró que es diu “Els Escorpins del Desert”. Per mi es un personatge més real que Corto i aquesta sèrie, creada després de Corto Maltès es més adulta, on hi ha tot un treball de documentació enorme. Hugo Pratt treballava amb un o dos ajudants que li passaven en net les pàgines o li dibuixaven les màquines de guerra, però això no treu mèrit al seu dibuix, els personatges i els estudis de color que va fer. El color també va tenir que acabar tenint un ajudant, perquè els àlbums eren d’un gran treball. Quan vaig anar a Roma, remenant per les llibreries, vaig trobar un àlbum inèdit del que reprodueixo la portada.

Un àlbum inacabat i mai publicat es el de Corto Maltès a la Guerra Civil espanyola. Hugo Pratt va explicar que finalment no el faria, doncs tenia por de no ser equànime i que els lectors podrien encasellar-lo per aquest àlbum.

dimarts, 3 de maig de 2011

Tintin era racista?

Ja em perdonareu, però aquest títol es una petita trampa per explicar-vos perquè m’agrada Tintin. Tintin, que s’ha tatxat de racista, asexuat, reaccionari etc a mi em segueix agradant molt, des de que els deu anys em van deixar a la biblioteca del cole quan sortia de classe i tenia que esperar-me fins que la meva mare em recollís. Allí vaig descobrir Tintin. I el primer àlbum, Tintin a la Lluna. Jo, que només havia llegit Mortadelo y Filemón y el Jabato, quan vaig veure aquell dibuix tan diferent, tan net, va ser com si entrés a la dimensió desconeguda. Que era allò?. I el guió, a sobre, enganxava, no podia deixar-lo de llegir. Sé que el Pare bibliotecari li va comentar a la meva mare, positivament, que em passava l’estona llegint aquells tebeos. I així va néixer la meva afició al Tintin i vaig començar a copiar aquells dibuixos per totes bandes. Han passat els anys i per més còmics que he llegit, no m’ha deixat d’agradar. Potser si que els primer àlbums, son racistes: Tintin en el Congo, Tintin en Amèrica. Al començament Herge, sota les ordres d’un capellà catòlic, va crear aquests còmics, juntament amb el nefast Tintin i els Soviets, aquest si que mai va reeditar. Son reaccionaris i de fet, els guions, son nyonyós, avorrits. Si m’hagués caigut per primer cop aquests àlbums potser no hauria llegit mai més Tintin. Però Herge va canviar. Amb el temps, lluny de la mà del catolicisme, adult, llegeix i col•lecciona art modern, esdevé un progre. A mi l’àlbum que més m’agrada es injuriat pels seus seguidors: Vol 714 a Sidney. Injuriat, com molts d’aquests àlbums de la nova època d’Herge, estan dibuixats pel seu ajudant Jacobs i tot un equip de dibuixants, com en Bob de Moore. I això no li perdonant, ells volen els vells àlbums, sense adonar-se’n que la perfecció es davant dels nous. Herge fa els guions com un director de cinema i els story boards i l’equip, treballa al límit. Qualsevol detall que no li agradava, es repetia fins que el satisfeia. Donarien més valor al curt de l’Stanley Kubrick, sobre un missioner aviador que a 2001 una odissea de l’espai?. El que si que m’agrada molt es l’Alpha Art, la publicació dels seus esbossos, sense passar en net. Es com si de cop tinguéssim els esbossos del Guernica de Picasso. Doncs tornant al títol meu, si, en el passat Herge va ser un racista, però va canviar. Als anys 90, a rel duna exposició a la Fundació Miró sobre Tintin, una colla d’intel•lectuals van voler boicotejar-la per aquest fet. I es que el passat no es perdona. Per aquesta regla de tres, Sud-àfrica seguiria estant al apartheid, L’ira no hauria deixat mai les armes, etc. Com Kubrick, soc un admirador de les filmacions dels Judicis de Nuremberg als Nazis. Es increïble. N’hi ha que ho negant tot, d’altres es penedien, però n’hi ha que, ho reconeixen i no es penedeixen de res. Però Herge si es penedia i a més d’una entrevista, demana perdó, perdó per aquests primers àlbums. En Literatura, al nostre país, hi ha el cas de Josep Pla, potser mai va demanar perdó pel seu passat, però si que deia, que com d’altres intel•lectuals, es va adonar que la seva participació amb el bàndol franquista, no va portar aquella democràcia anglesa que ell volia, però Pla mai va ser perdonat.

Pumapunku

Al començament del segle XX, l'enginyer austríac Arthur Posnansky (1873-1946) va dedicar llargs anys de les seves investigacions a les r...