dissabte, 25 de febrer de 2012

Charles Manson

Charles Manson (1934) es conegut per ser el culpable de diferents assassinats  a finals dels anys seixanta, entre ells el de Sharon Tate, la dona de Roman Polansky, director de la pel·lícula “Rosemarys’s baby” coneguda aquí com “La Semilla del diablo”. Donat que Califòrnia, l’estat on es van produir els assassinats, havia abolit la pena de mort, va ser condemnat a cadena perpetua en el penal de Vacaville. La canço preferida de Charles Manson era Helter Skelter, de l’àlbum blanc dels beatles, a la que va trobar un significat especial a la lletra, que l’inspirava l’assassinat.  

dimecres, 22 de febrer de 2012

La noia de la carretera

Avui aquesta tarda he quedat amb un client a Sant Cugat i he anat per la carretera de la Rebassada. M’agrada aquesta carretera, d’entrada veus tot Barcelona panoràmicament i després t’endinses al bosc de Collserola, que fa que oblides que a només dotze quilometres hi ha una ciutat de milions d’habitants. Es veuen antigues cases senyorials del temps del noucentisme,d’aire austríac, de quan la gent pudent vivia allí. El sol, vermell com una taronja lloca, s’estava ponent. Abans d’arribar a la Floresta, me’n recorda’t del meu amic que va recollir un cop una noia que feia autoestop. La noia anava a Sant Cugat i el meu amic la va portar. No tenia ganes de parlar, per més que li va fer algunes preguntes, però el meu amic va pensar que era normal, doncs no la coneixia de res. Van seguir en silenci unes quantes corbes i tampoc gosava mirar-la, doncs semblava que s’incomodava. En un revolt, va voler tornar a intentar encetar una conversa i va ser aleshores quan la noia va obrir la porta i va saltar del cotxe. Per sort, no anava a més de seixanta per hora, però va frenar i va baixar del cotxe per veure si s’havia fet mal però ja no la va veure. Va mirar carretera amunt, carretera avall però no se la veia per enlloc. Inclús va cridar un parell de cops, però res. La noia s’havia esfumat i segons el meu amic, era quasi impossible, perquè si s’hagués anat corrents, l’hauria vist. Arribats aquest punt, fem conya de si havia pres alguna copa de més però ell diu que no, que estava ben seré i que havia tornat a passar amb el cotxe per a veure si la veia i rés. De fet tot hauria quedat així, si no fos perquè varem conèixer un altre noi, que a l’escolta la nostra conversa dins d’un bar va dir que a ell li havia passat el mateix, al mateix revolt. Sé que hi ha una llegenda urbana sobre les noies que desapareixen a les carreteres perquè havien tingut un accident i el seu esperit està condemnat, però el meu amic i aquest noi asseguren que això els hi va passa.

dimarts, 14 de febrer de 2012

La massacra de Jonestown

Jim Jones (1931-1978) va ser un líder religiós que després d’estudiar religió a l’església Metodista, va fundar una secta religiosa anomenada El Temple del Poble l’any 1955. Simpatitzant comunista, proclamava l’igualtat de les races i el viure en comunitat. Gràcies al seu carisma, molts adeptes li van traspassar les seves possessions com cases i terrenys, que ell va vendre per comprar uns terrenys a Ukiah, Califòrnia i aixecar allí la seu de la seva religió al 1965. Degut a denuncies de segrestos interposades per familiars dels seus membres, finalment l’any 1977, lloga uns terrenys a la Guiana sud-americana i fundà una petita ciutat religiosa, anomenada Jonestown, on s’endugué tots els seus membres. Al cab d’un any, els familiars anaren al congrés dels Estats Units per demanar ajudar sobre el membres sectaris que no pudien anar-se’n de la comunitat i finalment, el congressista Leo Ryan muntar una expedició amb periodistes, un càmera de televisió i els familiars per anar a visitar Jonestown.


La visita va acabar en tragèdia, van assassinar al congressista i la majoria de membres de l’expedició, més alguns membres de la secta que se’n volien anar i després, Jim Jones i tots els seus seguidors es suïcidaren col•lectivament. Jim Jones d’un tret al cap i el seus seguidors emmetzinats, 909 persones, entre elles nens i dones.



dimecres, 8 de febrer de 2012

La gran tempesta solar

A l’any 1859 es va produir la tempesta solar més gran de les que es té coneixement. Va comença el 28 d’agost i es van observar aurores que arribaven de punta a punta dels oceans. La màxima intensitat es produir entre el 1 i el 2 de setembre, que va fer la fallida dels telègraf tan d’Europa com d’America. A Estats Units, les aurores boreals i intenses cortines de llum anaven des de Maine fins Florida. Els capitans de vaixell registraren als seus quaderns de bitàcola llums de color coure per tot el Carib. Els telègraf varen quedar inservibles, provocant cort circuits i nombrosos incendis. Hi ha constància de que el fenomen es produir a ciutats de tot Europa i fins i tot a les illes Hawai. Segons els càlculs dels científics, cada onze anys es repeteixen les tempestes solars, depenen de les taques del sol però de moment no es pot endevinar la seva potència. Aquest cop, però, una tempesta com la de 1859 podria inutilitzar tots els satèl•lits i quedar-nos sense mòbils fins al menys un any, fins que tornessin aconseguir enlairà suficients satèl•lits de comunicacions per reemplaçar els anteriors. Molts sistemes electrònics, com els dels cotxes actuals, podrien veure’s afectats i ja no diguem els avions, que no podrien volar. El caos podria ser total fins que es tornés a la normalitat i les companyies afectades podrien veure com les seves accions no valen res de la nit al dia, produint una segona crisi, tan nefasta com la darrera. Per sort, no te conseqüències per la salut dels èssers humans, només per les màquines electròniques.

Pumapunku

Al començament del segle XX, l'enginyer austríac Arthur Posnansky (1873-1946) va dedicar llargs anys de les seves investigacions a les r...