Una de les primeres feines que va tenir el meu pare, va ser secretari d’un senyor, que apart de tenir un negoci de construccions a la vegada feia de manager de boxejadors. Eren els anys 60 i triomfaven boxejadors com Pedro Carrasco, Urtain. A Barcelona hi havia combats de boxa cada setmana a l’Apolo, al desaparescut Roxie, i a multitud de sales més que ara han substituït per vivendes. Encara no tenia gaires detractors i a la gent els hi agradava aquesta moda d’anar a veure un combat de boxa i de sotamà (doncs en temps de Franco estaven prohibides les apostes) apostaven per un o un altre púgil. Doncs bé, el meu pare que era delineant industrial, que el van contractar per adaptar planells d’edificis, es va trobar fent de filtre pel seu cap, al que coneixien tots els boxejadors de Barcelona. Els boxejadors venien al despatx a buscar que el manager els hi avances o els hi deixes calers dels combats, perquè alguns es gastaven tot el que guanyaven en viure de festa en festa. El seu cap desa
La meva àvia va està els últims anys de la seva vida, en una residència a prop d’aquest misteriós temple del carrer Bailèn, al número 72 de Barcelona. Més d’un cop m’havia quedat embobat mirant des de la reixa del carrer a veure si endevinava que carai era aquell edifici. Un dels cops vaig trobar a un senyor que hi vivia i li vaig preguntar - Era una escola – Em va dir per tota resposta. Després per internet vaig averiguar que el manaren construir els germans Josep i Francesc Masriera, joiers modernistes (1841-1912) i que ha Rumania s’en construir un altre igual que es destruir després de la segona guerra Mundial per ordre del dictador Ceascescu. Es possible que els germans Masriera fossin Maçons i el temple també es fes servir per reunions de la maçoneria. També va ser teatre. Hi vivien fins fa poc les monges de la Pequeña Compañía del Corazón Eucarístico de Jesús. #eltemple